La crisi d’un model educatiu
Fa més de 15 anys que em dedico a acompanyar infants i les seves famílies. Primer, des de l’àmbit de l’educació alternativa, els anomenats projectes d’educació lliure, i des de fa 10 anys, des de l’àmbit terapèutic.
Sempre recordaré els meus primers anys d’efervescència dins del món de les pedagogies alternatives. En aquell moment pensàvem que estàvem davant d’un paradigma que canviaria el món i, sobretot, la nostra manera de relacionar-nos entre nosaltres.
Quasi 20 anys després d’iniciar les meves formacions en aquest àmbit, ens trobem en un context completament diferent. No deixo d’escoltar que aquest model educatiu, que prometia tant, ha deixat més d’una comunitat, família i institució completament descontenta.
I sovint em relaciono amb professionals d’altres mirades i àmbits i observo tots els prejudicis que giren al voltant de l’anomenada “criança respectuosa”.
Que si som partidaris de dormir amb els infants fins que tenen 10 anys. Que si fem teta a demanda fins als 5 anys. Que no existeixen els límits. Que les famílies van sobrepassades…
I, tot i que amb això últim estic completament d’acord —i ho veig cada dia a la meva consulta—, em pregunto fermament si el problema no recaurà en el fet que no hem entès realment de què va l’acompanyament respectuós.
Què vol dir, realment, educar amb respecte?
Quan parlem de criança respectuosa, parlem de conèixer en profunditat les etapes del desenvolupament infantil i adequar les nostres demandes a aquestes etapes.
Parlem també de poder mirar l’infant que tenim davant i entendre cap a on va el seu desenvolupament biològic, emocional i cognitiu.
Perquè no tots els infants es desenvolupen de la mateixa manera ni al mateix ritme.
Sovint hi ha infants de 6 anys que funcionen cognitivament com un infant de 10, però que tenen un desenvolupament emocional més proper al d’un infant de 4. I sí, això també ho hem de tenir en compte.
Per això, no té sentit entendre que l’educació respectuosa promou el collit sense límits, perquè les necessitats d’un infant de 2 anys són completament diferents de les d’un infant de 8 o 9 anys.
Un infant de 8 o 9 anys, per tenir un desenvolupament adequat, necessita poder fer un procés de separació dels seus pares. I aquest procés és clau per al desenvolupament de la seva autonomia i autoestima.
Respectar no significa fer sempre allò que l’infant demana. Respectar també significa comprendre què necessita en cada moment del seu desenvolupament.
Quan l’acompanyament emocional ens confronta amb nosaltres mateixos
Crec que una de les dificultats més grans que hem tingut les persones que hem intentat educar des d’aquest paradigma té a veure amb el fet que hem intentat acompanyar el món emocional dels infants sense haver passat, necessàriament, per una experiència pròpia d’acompanyament emocional.
Hem destapat el camp emocional perquè hem deixat d’exercir l’autoritarisme i, per tant, hem deixat de voler educar des de la por.
Però, en molts casos, no hem après com gestionar les nostres pròpies emocions ni com sostenir les dels infants.
I aquí és on s’ha embolicat la troca.
Com puc sostenir el món emocional del meu infant si no puc sostenir el meu?
Com puc acompanyar el món emocional del meu infant si no conec el meu?
A partir d’aquí, ens hem pogut hiperadaptar a les demandes dels infants petits, saltar-nos els límits que volíem posar i generar relacions en què els infants no tenen clar on són els adults ni quin és el seu rol.
I potser aquesta és una de les grans dificultats de l’actual crisi al voltant de l’educació respectuosa: no sabem sostenir el món emocional dels nostres infants perquè sovint tampoc sabem sostenir el nostre.
Sostenir no vol dir evitar la frustració
A què em refereixo concretament?
A sostenir la frustració i els crits sense compensar-los ni retirar el límit.
A sostenir el plor dels infants sense sentir-nos culpables per estar generant un mal irreparable.
A entendre que els límits i els “no” que necessitem posar són tan estructurants com tot l’amor i l’acompanyament que oferim.
Perquè posar un límit no significa deixar d’estimar.
I sostenir el malestar d’un infant no significa provocar-li un trauma.
De vegades, respectar un infant també implica tolerar que s’enfadi amb nosaltres, que plori o que no estigui d’acord amb allò que li estem proposant.
I això és difícil.
Molt difícil.
També vivim en una societat que no sap sostenir la frustració
Amb aquest text no pretenc culpabilitzar ningú. Tot el contrari.
No podem negar la dificultat de passar d’un paradigma a un altre si tenim en compte que també vivim un moment social en què no només hi ha hagut un canvi generacional o de paradigma.
Vivim en un món cada vegada més ràpid, amb més exigències.
Hem de tenir temps per anar al gimnàs, treballar vuit hores, fer skincare, quedar amb els amics, criar, cuidar-nos, formar-nos…
I, al mateix temps, estem envoltats de rapidesa i distraccions permanents: scroll constant, notificacions, xarxes socials i una oferta gairebé infinita de plataformes digitals de cinema i sèries.
Sí.
Nosaltres tampoc sabem sostenir l’avorriment i la frustració.
Com pretenem, doncs, acompanyar-los en això?
Potser el problema no és l’educació respectuosa
Per això, vull reivindicar una idea:
El problema no ha estat mai l’educació respectuosa, sinó allò que hem entès i adaptat d’aquest model.
Crec que, en alguns moments, ens hem allunyat molt de la seva essència.
Perquè, si no eduquem respectuosament, quina alternativa ens queda?
Com podem entendre l’acompanyament sense el respecte?
Tornant a la violència?
Tornant a la por?
Sincerament, crec que no tenim cap altra alternativa.
El repte, potser, no és abandonar l’educació respectuosa, sinó aprendre què significa realment l’educació respectuosa.
Respectar-lo no és evitar-li tota frustració.
No és satisfer totes les seves demandes.
No és eliminar els límits.
És conèixer-lo, comprendre’l, sostenir-lo i posar els límits que necessita per poder créixer.
I això també implica una cosa molt difícil: aprendre a sostenir-nos nosaltres mateixos com a adults.
Potser aquí és on tenim el veritable repte.
Núria Gros Carmona
Coordinadora de Damara
Més informació: centre@damara.cat