A Damara acompanyem actualment a molts infants – i a les seves famílies- amb una necessitat constant de dominar. Dominar als mapares, als altres infants i, fins i tot, dominar totes les situacions. Durant molt de temps se’ls ha mal anomenat de moltes maneres, tot i que les més habituals i conegudes podríem dir que han estat infants tirans o amb la síndrome de l’emperador.
Personalment, i després d’anys d’experiència i acompanyaments, em crida l’atenció no ja la seva conducta, sinó el seu malestar intern. Per això, i perquè hem programat una formació online sobre aquest tema, dediquem l’article d’aquest mes a aquests infants.
Per començar, reconeixem que aquests infants ens susciten moltes preguntes. Per exemple, què porta els infants a tenir aquesta necessitat de domini constant? Si ens seguiu des de fa temps, sabeu que a Damara no ens agraden les respostes úniques i tampoc les receptes màgiques. En qualsevol conflicte són varis els factors que afecten i intervenen en la situació, però sí que és possible detectar-ne algunes causes a força d’observar i investigar. I en el cas dels infants dominants, algunes de les característiques més generals o habituals que s’observen són:
– Rebuig persistent a adaptar-se a les situacions i demandes externes.
– Exercici de poder sobre les altres persones.
– Sentiment exaltat de la mateixa vàlua.
– Inquietud interna constant davant la necessitat de control de les situacions.
– Reacció irritada davant reptes i baixa tolerància a la frustració.
– Dificultats per perdre, reaccions extremes davant els fracassos.
– Falta d’espontaneïtat i adaptació.
– Malestar emocional permanent.
– Dificultats per sentir-se segur, contingut i relaxat davant l’adultx.
Per què el meux fillx és dominant?
Moltes de les famílies que formen part de Damara ens pregunten l’origen d’aquesta necessitat de domini. De nou, no existeix una única causa i cada infant és diferent, però sí que detectem que sovint aquests infants es queden atrapats en un estadi evolutiu anomenat ‘fase d’obstinació’, que es desenvolupa en el procés de diferenciació de la mare o del vincle primari.
Aquesta fase d’obstinació es dona com a expressió de la necessitat de diferenciació i que acostuma a anar acompanyada per la necessitat de ‘sortir al món’ i comunicar-se amb ell a través de caminar, del llenguatge i del control d’esfínters. Tot indica que els infants amb afany de domini no aconsegueixen trobar aquesta llibertat i autonomia que tant necessiten en aquesta etapa i la lluita permanent amb l’adultx demostra que el procés d’individuació encara no està del tot elaborat, especialment si es dona amb infants de més de 6 anys.
Quedar atrapats en aquesta etapa significa que no són capaços de desenvolupar aspectes que es donen en etapes posteriors com entendre que les necessitats dels altres també existeixen. Queden establerts i estancats en una etapa egocèntrica. En aquest sentit, és com si l’infant, dins del seu egocentrisme natural, percebis que té més força que l’adultx i que el pot dirigir.
Evidentment, es tracta d’una fantasia que a vegades els adultxs podem reforçar si ens adaptem en excés a les seves demandes i no hem ajudat a diferenciar el que són necessitats del que són desitjos com per exemple: infants que només volen sopar un cert tipus de menjar; que volen que les coses es facin en l’ordre que demanen; que exigeixen que les coses siguin com ellx vulguin…
Un altre motiu que pot contribuir a aquesta ‘fantasia’ és el fet que els infants no hagin percebut a un adultx segur, clar i sostenidor. Si això no succeeix, l’infant pot sentir una por permanent i aquesta necessitat de control substitueix la sensació de seguretat i protecció. El control, per tant, com a necessitat substitutiva. I és que a l’infant que ho vol tot, se li escapa la vivència de l’amor, ja que aquesta es dona de la relació equilibrada entre donar i rebre.
Com podem acompanyar a aquests infants?
El més important i principal és que puguin deixar el control gràcies a sentir-se segurs i continguts. Això només es dona davant d’un adultx que valida el seu lloc i sap el que és bo i no tan bo per l’infant.
Cal acompanyar-lo en l’adquisició d’habilitats tan rellevants com saber esperar i adaptar-se, poder sostenir les dificultats i sentir-se acompanyat en la por. Mai tindran llibertat si depenen del poder per sentir-se segurs.
Un moviment important en aquest acompanyament és el fet de deixar d’evitar la reacció de l’infant. Sovint, com adultxs, ens hiperadaptem als infants per evitar una reacció desmesurada. Aquesta evitació del conflicte a través d’una adaptació a les peticions i desitjos només dificultarà la relació. Un infant dominant necessita trobar-se amb un adultx que no tingui por de les seves reaccions i que sàpiga quines són les seves necessitats per tal d’establir uns límits coherents.
En aquest cas, és igual de rellevant que l’adultx no s’enganxi emocionalment a les reaccions de l’infant com que no es mesuri. Si davant un límit ens posem rígids i autoritaris només farem que augmentar el malestar. L’adultx ha d’ocupar el seu lloc i posició: posar límits necessaris i acceptar la reacció de l’infant sense entrar en una lluita de poder.
Ni l’hiperadaptació a les demandes infantils ni la rigidesa i autoritarisme ajuden a aquests infants a sentir-se segurs i poder desplegar-se emocionalment. Ambdues poden provocar i provoquen un tancament en ellxs i una tendència cap al control per sentir-se segurs.
Des de Damara som conscients que no esdevé fàcil acompanyar a aquests infants dominants. Per això, oferim a les famílies un acompanyament per transitar per aquesta situació i aprendre com podem ajudar als infants a lidiar amb la frustració, la por i la inseguretat.
Per acabar, i a manera de resum, volem recordar com podem ajudar des d’ara mateix a un infant amb tendència dominant:
– No adaptar-nos a les seves exigències i validar els límits sense rigidesa ni autoritarisme.
– Acompanyar-lo davant la frustració i sostenir-lo en aquestes situacions.
– No caure en la seva provocació.
– Donar espais de presència i qualitat.
– Tenir moments de diversió i distensió compartida.
– Entendre que el domini és una defensa davant la sensació d’inseguretat.
– Contenir emocionalment i físicament quan sigui necessari. L’infant ha de sentir que l’adultx el protegeix del món i de si mateix.
– Quan es desregulen, ser la persona que els ajuda a regular-se emocionalment.
– Entendre que darrere de les conductes sovint hi ha un dolor no expressat i transformat en ràbia.