Una de les claus de l’acompanyament respectuós és conèixer en profunditat les etapes de desenvolupament de l’infant i les necessitats derivades de cadascuna d’elles. Només així podrem acompanyar segons les necessitats infantils autèntiques.
El que en una etapa és completament necessari per al desenvolupament infantil, en una altra pot comprometre el creixement delxs més petitxs. En el meu exercici professional dins del marc de l’acompanyament respectuós veig que cada cop són més els infants que es queden atrapats ‘al niu’.
Què vol dir això?
La presència, la vinculació, la protecció i el suport són bases constituents d’una infància i una psique sana, però si tot això ho portem més enllà d’una etapa necessària, es pot tornar en elements que impossibiliten el creixement i la individualitat d’un infant.
Compartir llit amb elxs fillxs en els seus primers anys de vida, per exemple, pot ser beneficiós perquè l’infant tingui una sensació de seguretat i per enfortir el vincle i permetre la lactància o el descans familiar. Si els infants segueixen al llit dels pares en edats més avançades i en etapes on el creixement es defineix per allò que es troba fora de l’entorn familiar, l’infant pot tenir problemes a l’hora de socialitzar.
A Damara observo que molts infants que no han aconseguit fer aquesta separació emocional-fusional amb els vincles primaris senten una sensació d’incapacitat interna que moltes vegades pren forma de pors: por a dormir sols, por a allunyar-se de la família, por als reptes que es troben a l’escola… Per això, és fonamental que a mesura que els infants creixen, vagin construint la seva pròpia individualitat i aquesta només es dona a través del procés d’individuació. Un procés llarg, però que apareix per primera vegada al voltant dels dos anys amb la coneguda fase del No.
Sovint som les mares i pares qui retenim inconscientment aquest procés de creixement pensant que estem cuidant o protegint l’infant o perquè creiem no és capaç de fer-ho sense nosaltres. Aquesta dificultat recau moltes vegades en la nostra pròpia dificultat per separar-nos d’ell. I aquí cal ser honestxs i valorar quina és la dificultat per permetre aquest procés que forma part de la vida i és tan necessari per a les persones.
Com podem saber si un infant està tenint dificultats?
Aquestes dificultats es detecten en etapes posteriors – cap als 6 anys- perquè no demostren interès per relacionar-se amb els altres, sempre vol estar a casa o no té interès per fer activitats que l’allunyin de l’entorn familiar (excursions, anar a dormir a casa d’amics…). Altres senyals que indiquen dificultats poden ser incapacitat per dormir sol a la seva habitació i necessitat de la presència constant d’un adultx o problemes per assumir reptes. I és que el procés d’individualitat va completament lligat a la sensació de capacitat. Ser capaç de fer les coses, atrevir-nos a fer coses que ens fan por, sortir de la zona de confort… Tot això ens ajuda al creixement. Com a adults no es tracta de forçar ni obligar, però sí d’acompanyar, confiar i ajudar-los a sentir-se capaços sense oblidar que el creixement comporta incomoditat.
Com podem afavorir un bon procés d’individuació?
L’experiència d’aquests anys acompanyant a infants i famílies a Damara m’ha demostrat que podem afavorir el procés:
- Cuidant molt els primers anys de vida i contribuint al fet que aquest vincle segur es doni.
- Permetent que l’infant vagi augmentant la seva autonomia. Ser conscients del que ens passa a nosaltres quan l’infant comença a créixer.
- Ajudar-lo a fomentar aquest procés d’individuació. Ajudar-lo a fer coses que a l’inici poden ser difícils per a ellx com anar de colònies o assumir reptes.
- Sentir internament que l’infant és capaç. Creure en les seves capacitats i confiar.
Com ja sabeu, a Damara som experts en acompanyament. Si aquest article us ressona, no dubteu a contactar amb nosaltres per rebre més informació, assessorament o demanar una sessió per valorar què podem fer plegatxs.
