L’agressivitat i els conflictes sovint són aspectes de la criança que, com adultxs, ens generen dificultats a l’hora d’acompanyar als nostres fillxs. Això succeeix perquè vivim en una societat que reprimeix l’impuls agressiu i nega el conflicte. També la ràbia, emoció que ens permet satisfer necessitats, discernir allò que ens fa bé del que no i posar límits, és viscuda com a una emoció dolenta. Ens falten eines i recursos per gestionar la ràbia, l’agressivitat i el conflicte. Per això, més que mai cal deixar enrere les idees preconcebudes que tenim i revisar les nostres creences vers la ràbia i l’agressivitat. Només així podrem aprendre i convertir el conflicte en una oportunitat per créixer, enfortir vincles i acompanyar de manera més fàcil i sana alxs més petitxs.
El conflicte com a oportunitat
Els infants fins als 6 anys estan ‘programats’ per a satisfer les seves necessitats. La seva visió de la vida és una visió egocèntrica on resulta difícil comprendre que hi ha altres persones i altres necessitats que no són les seves. Per això, i com a validació de la seva necessitat, sovint surt l’impuls agressiu en elxs més petitxs i apareixen els conflictes, que també poden respondre a un determinat estat emocional de l’infant.
El conflicte forma part de la vida, però és curiós com quan aquest sorgeix entre dos infants volem que se solucioni ràpidament i sense ‘problemes’ sense adonar-nos que nosaltres mateixos amb prou feines sabem gestionar els nostres propis. Sovint, la manera de resoldre aquest conflicte infantil és trobant la solució per ellxs o aturant el conflicte sense donar opcions a cap solució. Els adultxs ens situem en un rol de jutges. Ens incomoda el conflicte i intervenim des d’un primer moment, un fet que no ajuda als infants a expressar allò que necessiten i tampoc dona espai a la gestió del que succeeix. Això no vol dir, òbviament, que no hàgim d’intervenir en determinades situacions. Ho hem de fer, però amb una mirada diferent cap a l’agressivitat i el conflicte, ja que ellxs tampoc disposen de les eines necessàries.
I com acompanyem des d’una mirada diferent?
Per començar no hem de jutjar el conflicte des d’un punt de vista de quelcom negatiu. Hem de mirar què passa i aprendre del que ens diu, però donant espai alxs més petitxs per veure si ellxs poden resoldre el conflicte.
Com adults hem d’oferir presència i disponibilitat, així com vetllar per una interacció sana entre ellxs. Permetre que puguin expressar allò que senten i necessiten, però cuidant que no hi hagi agressions i contenint si és necessari a través del cos. I si no arribem a temps, evitar especialment projectar les nostres ferides i la nostra pròpia ràbia en elxs més petitxs.
La nostra mirada ha de ser respectuosa i amorosa, per això és molt important aprendre a acompanyar les emocions que poden aparèixer després del conflicte si l’infant no ha pogut satisfer la seva necessitat -ràbia, tristesa…- i establir límits.
Què passa, però, quan el conflicte deriva en agressivitat o violència?
Quan ens arriba aquesta pregunta el primer que fem és explicar que agressivitat i violència no són sinònims.
L’agressivitat és un instint natural que portem a dins des del naixement i que compartim amb els animals. Aquest instint ens serveix per estar alerta, defensar-nos i adaptar-nos a l’entorn. Parlem d’un fet biològic regulat per reaccions neuroquímiques.
La violència, per la seva part, no és un comportament natural de l’ésser humà, sinó que es tracta d’un producte cognitiu i sociocultural que alimenten els rols socials, els valors, les ideologies… La violència és una conducta apresa i amb una alta càrrega de premeditació i intencionalitat. L’agressivitat, en canvi, és inconscient.
També la ràbia, que és un estat emocional que varia en intensitat i qualitat – pot oscil·lar entre la molèstia i la còlera-. Aquesta resposta energitza i modifica el nostre organisme, mobilitzant els nostres recursos segons la situació davant la qual respondre. Instintivament, la ràbia es dona davant d’amenaces per a la nostra supervivència psíquica o física o per salvar obstacles que dificulten la satisfacció d’una necessitat.
Per això, com adultxs, no hem de jutjar la ràbia i l’agressivitat com una emoció o impuls negatius, ja que deriven de necessitats no satisfetes de l’infant. Hem de tenir cura que l’agressivitat no es descarregui sobre un altre, però permetre que surti. Si han de cridar perquè estan enfadatxs, deixar que cridin.
També si un infant té molta càrrega agressiva insatisfeta permetre que pugui sortir a través de joc: jugar a lluita amb ellxs si així rebaixem la seva ansietat o neguit, fer guerra de coixins o jugar a llençar pedres al camp.
I si cal, establir límits i cuidar l’espai si hi ha una agressió física o verbal. En aquest darrer cas, com a adultxs, també hem de cuidar el nostre llenguatge. La clau d’aquesta mena d’acompanyament és permetre que elx més petitxs puguin expressar les seves necessitats, a vegades les conductes agressives tenen a veure amb una necessitat de mirada per part dels mapares. De reconeixement o validació. I per això és important saber llegir el camp emocional de l’infant i cobrir la necessitat real, aquella que genera un estat d’alerta i agressivitat en elxs nenxs.
Si aprenem a canviar la mirada sobre els conflictes, podem acompanyar als nostres infants en la gestió real d’allò que els està passant o necessiten. D’una altra manera només taparem o evitarem una emoció real, la seva expressió i gestió. Acompanyar els conflictes i l’agressivitat és donar-nos l’oportunitat de viure-ho com una font d’aprenentatge i creixement.